Lucky Man

Un dels trets característics d’Anglaterra és la visible presència de hindús, pakistanesos,  sihks i altres gents provinent del subcontinent indi, herència del passat colonial. Comercialment molt actius, segurament el restaurant anglès per excel·lència és l’ hindú  i el títol de plat nacional en  mans del fish and cheeps està seriosament amenaçat pel tikka masala, un pollastre amb iogurt inventat, diuen, a Glasgow.

Els newsagents, botiguetes invariablement regits per dependents de pell fosca, cabell implacablement negres i bigotis prominents, és una altre pilar nacional en mans asiàtiques. En petits espais s’apilen una varietat inimaginable de diaris, llet, aliments de primera i tercera necessitat i altres mercaderies. Són imprescindibles per a la supervivència de mandrosos i desmemoriats que, en obrir la nevera o el rebost s’enfronten, de fit a fit, amb el no res.  Sempre trobaran  un newsagent a la cantonada, obert a hores britànicament intempestives, que els permetrà sortir de l’atzucac.

El del nostre barri és més que un newsagent.  De dimensions considerables, s’hi pot trobar de tot, des de joguets fins a menjar per gossos, passant per alcohol, material escolar, vídeos o loteria.  Fins i tot hi ha ... una agència de correus. Sempre obert i atès per un estol rotatiu de joves hindús.  Malgrat que formen part de moll de l’ós de la cultura britànica,  mantenen la seva llengua i bona part dels seus  costums.

L’altre dia vaig anar-hi amb tota la canalla. En la majoria de comerços, en lloc de gaudir del xivarri mediterrani, ens reben amb una mirada freda i displicent tipus what about a vasectomy? A la botiga del barri va ser diferent. Se’ls van mirar amb pausada curiositat  i, en anar a pagar, van fer-me la pregunta de rigor (tots tres són teus?). Normalment a Catalunya solen fer un esbufeg, acompanyat amb un “Deu-n’hi do”, sinònim de pobre-desgraciat-inconscient. Aquí, en canvi,  el noi em va regalar el seu millor somriure indostànic per dir-me: Three chindren! You are a lucky man!  Són uns altres valors ... and yes, I am. 

Leila

Els nens ja han començat escola (ja en parlarem) i tots, especialment ells, estem contents i satisfets. Tanmateix, de seguida apareixen aquells petits detalls que caracteritzen el tarannà de cada país. Per exemple, el comunicat sobre la Leila, el hàmster de la classe de la Queralt.
Document original (cliqueu)




Traducció
Hàmster de la classe dels Tigres

Com ja deveu saber alguns de vosaltres, la classe de primer any té un hàmster anomenat Leila.
La Leila tornarà a ser a la classe el dilluns, després de les seves vacances d’estiu. Els nens estan involucrats activament en tenir cura de la Leila, inclòs el menjar, la seva neteja i fer-la exercitar amb la seva pilota. Això ajuda a ensenyar-los la responsabilitat que comporta tenir una mascota.Us agrairíem que signéssiu donant el vostre permís perquè el vostre fill agafi el hàmster

Dono el meu permís perquè el meu fill (nom del nen) agafi del hàmster de la classe.

Un dia a les regates

Aquest és un país de rius i canals. Foren les artèries que durant segles van nodrir la seva indústria. Avui ja no tenen gaire interès econòmic però segueixen resseguint el paisatge, crivellant pobles i ciutats. La vila d’Oxford va créixer al voltant de la llera dels rius que la travessen. El Thames (sí, el de la productora d’Un hombre en casa) és l’eix de la ciutat. Recórrer en bicicleta el passeig fluvial, entre encluses, barcasses i pescadors de canya (descomunals, per cert, les canyes) va ser una experiència memorable: especialment per a la Queralt, en el seu baptisme de foc ciclístic. Amb decisió es va llençar camí avall, lliscant funanbulísticament pels caires dels canals mentre esquivava vianants, ciclistes i bòvids. Debades, el seus pares ens vam desganyitar tot el camí pedalant al seu darrera,  prevenint-la de perills i desgràcies, amb la temença d’una immersió que, contra pronòstic, no es va arribar a produir.


Quan, sans i estalvis, ja gairebé havíem arribat al nostre destí, una remor ens va fer aturar. Eren ... les regates. No la tradicional Oxford-Cambridge, òbviament, sinó una modesta competició local. La fressa dels rems gratant el riu, les batzegades de les barques al ritme dels timoners, els Hurray! entre esbufegs de les tripulacions en arribar, la cridòria del públic ...  Pagava la pena veure com els més petits s’iniciaven  en l’art del supporting, imitant pares i germans. Captivats, ens vàrem quedar a dinar just a l’arribada per gaudir del profund sentit de l’esport dels britànics. 

Una niciesa final va servir per arrodonir el dia. A punt d’acabar la jornada, una parelleta (interracial, per a més correcció política) remuntava embadalida el riu en una petita motora i no va veure el rètol que els advertia de les regates. Un marshall, apostat en previsió de problemes d’aquesta mena, els anava cridant stops, embolcallats de pleases. Els enamorats, però, no se n’adonaven i s’anaven internant en el camp de regates, just quan estava arribant una cursa. Malgrat anar armat d’un megàfon, el comissari no va alçar més la veu ni va alterar el to. Ningú, però, va arrabassar-li l’altaveu per expel·lir un You, bloody bastards! que hauria posat fi a l’incident.  Perseverant, com el telegrafista del Titànic, va seguir amb la seva lletania fins que les tones de politeness van acabar fent efecte, la parella va sortir de l’encantament  i va corregir el seu rumb.

Do de llengües

En aquesta família tots han nascut amb un do natural per als idiomes.  La Queratl (five years old), espontàniament, li deia a la veïneta “ Stop, PLEASE!”, quan aquesta intentava esbotzar la tanca que separa els dos patis (la crònica dels veins, encara que merecuda, l’aparquem, al menys de moment,  per raons humanitàries). L’Agnès (ten years) està llegint Crespuscle en anglès. Així ha aconseguit que li deixessin llegir el llibre tan anhelat d’una vegada. En Bernat (twelve years) departia amb naturalitat l’altra dia amb el metge, durant un visita sense més importància. A la Maite, només els nadius fonèticament més dotats li detecten un lleuger deix. L’ovella negra és en David,  que té el mèrit de no-mig- parlar cinc llengües i de mal llegir-ne set. Al Café de Ciències Socials una gernació l’espera per gaudir de l’espectacle que ofereix quan intenta respondre a les emboscades que li prepara l’encarregada en forma de preguntes sobre canvis imprevistos en el plat del dia.  Serveixi, però, com ilustració dels seus embolics  aquesta petita joia extreta del gmail. Val a dir que la mentalitat oriental de l’ interlocutor hi ajuda una miqueta.

Hello, I've just seen your ad on Gumtree and I'm interested in your bike. When can we meet?
Thank you.

Maite (David, en realitat, que concertava la trobada en nom de la Maite; el corrector del Word i el Gmail fan que les frasses siguin mínimamente presentables)

------------------------------------------------------------------
Hi Maite

Can you come here?

(..)

I'm free tomorrow (Wednesday) between 2-5pm or Thursday 5pm onwards, thanks

Jiehong

-----------------------------------------------------------------

Hi, Jiehong, 
Ok. I'll be there next Thursday at 6 pm. Thank you.
Maite [David]

-----------------------------------------------------------------

Hi Maite

I'm afraid that I meant this Thursday (tomorrow) not next Thursday. I will be moving to Shanghai next week so need to sell the bike ASAP.

Jiehong

------------------------------------------------------------------
Sorry, Jiehong. You are right. I have understood correctly but probably I have not expressed it properly. See you this Thursday (i.e. tomorrow) at 6 pm.

Maite [David]

Fighting for bulls (i II)

Com era d'esperar, no ens han publicat la carta a The Economist

Dear Editor,

Although I am a regular reader of The Economist, if its news is as trustworthy as the information that recently appears about Catalonia in this magazine, I will have to look for another one to have a real idea about what is happening in the world. The correspondent of the Economist in Spain (or should we say in Madrid?) perhaps spends the afternoons enjoying with his amigos the wild event of the corridas in the Plaza de Las Ventas. I cannot imagine any other reason why he only presents the partisan view of the toros-lobby and he omits that the majority of the Catalan people (and even probably of the Spanish people) are against this inhuman activity not due to nationalistic reasons but due to respect for animals and an elementary sense of dignity. I do not know if a lot of people in the UK desire to appear proudly before the world as the country of fox hunting, but in our case we don’t like to be assimilated with the anachronism of a cruel event that on the other hand was near extinction in Catalonia. If someone wishes to enjoy this bloody fiesta, he can try to organize a public sacrifice of fighting bulls in any park of, for instance, Oxford, Karlsruhe or Upsala. Surely he will end up doing time in a cell of the county gaol and reflecting on the level of tolerance of the civilized peoples.

Sincerely, 

Fighting for bulls

Els toros mai ens han interessat. Els nostres records són en el blanc i negre, com la TV de la nostra infantesa.  Es limiten a la profunda frustració que produïa la suspensió inesperada de la programació infantil per donar una corrida. La mateixa que sentíem quan ens feien empassar el partit de baloncesto del Madrid de cada dimecres, les  processons de Setmana Santa o els tres dies de música de cambra quan el Caudillo va deixar sense feina a l’equipo medico habitual.  També xipolleja pels nostres subconscient la punyalada que un subaltern va etzibar amb traïdoria a una pobra bèstia que moribundejava tossudament després d’uns quants descabellos maldestres. Poca cosa més: alguna cabriola de El Cordobès i la mirada diòptrica de la Mariví Romero, la hieràtica locutora del programa setmanal de toros, coetània i antítesi televisiva d’una joveníssima Mercedes Milà que, en aquell temps,  papallonejava pertorbadorament pel  Mundial de Motos. Tanmateix, les destroces neuronals que ens produïa tot allò no eren superiors a les de programes infantils com La casa del reloj. De més grans, fiblonejats per la passió per la història, van descobrir  els usos que l’Espanya negra donava a les places per amortitzar-les entre corrida i corrida. Així, l’agost de 1936, centenars de republicans varen ser estabulats i assassinats a la Plaza de Toros de Badajoz, alguns d’ells amb els propis estris de martiri destinats normalment al braus. 

                 

Quan es va iniciar tota la polèmica de la possible prohibició dels toros a Catalunya, ens va entrar la profunda  mandra i avorriment que provoquen les gallinàcies maniobres de la nostre classe política.  Al nostre país només era qüestió d’esperar que l’espectacle acabés de morir en una plaça òrfena de públic, ofegat en la seva pròpia caspa i en la sang dels toros. Fins i tot, quan  ens va arribar el soroll mediàtic de tot plegat, ens vàrem arreglar d’estar tant lluny. Greu error. Al Regne Unit la notícia ha merescut una atenció DESCOMUNAL. Segurament la més amplia (esports a banda) des que li van buidar un ull a l’almirall Nelson quan tornava de comprar tabac a Gibraltar. Tots els diaris en van plens, dedicant-li pàgines senceres, amb interpretacions per a tots el gustos. Tots coincideixen, però,  en el profund sentit polític de la decisió. La crònica més fastigosament tendenciosa (com de costum) és la de The Economist. Sembla mentida que una de les revistes més prestigioses de món tingui la  corresponsalia a Madrid a la cova  del costat de la d’El Mundo. En contrast, The Guardian (gran diari) ha publicat avui mateix, un lúcid article de Tom Coibin (A sweet revenge for Catalonia), de lectura imprescindible. En definitiva, ens agradi o no, ha estat la decisió més transcendental que ha a pres mai el nostre Parlament de butxaca. Veure’m quan tardaran, els nostres polítics o els del  Tendido Constitucional, en posar aigua al vi.

N'hi mancaven cinc

Atès que al nostre carrer hi ha unes quantes cases iguals, d'habitud passavem de llarg de ca nostra quan hi arribàvem, fos a peu o a cavall. Se'ns va acudir penjar-hi un distintiu per tal d'identificar la finca amb facilitat (vegeu foto). Això ens va fer recordar que no vam ser a la manifestació. Alguns sempre recordarem quan els pares ens van portar a la de l'11 de setembre de 1977, un moment inciàtic que ens va marcar per sempre més. Sentim que els nostres fills no hagin pogut experimentar quelcom de similar. Tanmateix, és alliberador poder viure la nostra catalanitat sense complexes amb els horitzons oberts al món, lluny del misèrrim i claustrofòbic debat polític quotidià.

Quan vam marxar, el dimecres abans,l'ambient no semblava el més propici, però la gent del carrer va estar molt pel damunt dels nostres polítics. Hem rebut unes ratlles d'un de vosaltres que ho expliquen tant bé que no ens podem estar de penjar-les. De passada us animem a participar al blog i a passar l'adreça a amics, coneguts i saludats si ho considereu adient. Diu així:

Al nostre país les coses circulen per camins estranys. La manifestació en contra de la resolució del Tribunal Constitucional va ser digna de les grans ocasions (més d'un milió de persones cridant "Independència" amb naturalitat i serenor, com a reclamació ineludible, i no com a utopia). Però tot el que està passant des d'aleshores és decebedor. Els partits s'estan refugiant en la politiqueta de partit, marcant territori per a les properes eleccions (que segurament s'avançaran). Som en un moment decisiu per al país. La societat civil empeny cap a la idea que ja no hi ha projecte comú entre Espanya i Catalunya; ho diu tothom: empresaris, intel·lectuals, artistes, professions liberals, esportistes, vells, joves, nens... Ens havíem equivocat quan dèiem que Espanya era un estat i no una nació: Espanya és una nació i ho té claríssim. Invasiva, antipàtica, gandula i aprofitada. No hi ha res a fer. Però falta una idea original de com s'ha de conduir tot això: una idea i algú que la faci seva i que la transmeti. Fins que això no succeeixi, hi haurà una perillosa provisionalitat.

Fahrenheit 451

Aquí, pel fet de tenir TV has de pagar una llicència. Obrim el sobre que ens ha arribat. Encapçalament: “Important: Si us plau respongui aquesta carta abans del 29 de juliol. Si no ho fa, les seves dades seran facilitades al nostre enforcement team”. Unes quantes ratlles més avall: “Aquesta casa consta a la nostra base de dades com a sense llicència. Això significa que és il·legal que algú hi vegi (o enregistri) TV” i segueix: “TV Licensing officers poden visitar la seva casa. Si troben que vostè veu o enregistra TV sense una llicència vàlida pot ser processat i portat als tribunals ... “. L'acolloniment sembla afluixar quan arribes al comiat (“Atentament,”), però torna a enfilar-se per la gola quan llegim, al peu de la signatura, el càrrec rotund del requeridor: “Director d'operacions” [especials, del front oriental, del teatre d'operacions de l’Atlàntic Nord?]. Un calfred ens travessa l’espinada. Com han sabut que som a la casa i que tenim tele? Tenen uns precogs en una banyera? Per uns segons el futur es desplega davant dels nostres ulls: l’enforcementnt team, guarnit com els bombers d'en Truffaut (o com la brigada de sonats de la Child Detection Agency de Monstres SA, si el vostre recorregut cinematogràfic és mer curt) esbotza la porta de Templar Road, entra sorollosament al living-room, on la família estava congrega davant la pantalla clandestina, i comença la destroça d’aparells.

Què duran: llançaflames, malls, gossos detectors de transistors? Arribaran a ensumar la tele de vàlvules que guardem a les golfes? “Prosecutaran” els nens també? Filmaran l’acció i apareixerem emmanillats al programa del proper dimecres de Cops in Action, al costat de conductors torrats i clients de prostitutes, per a gaudi i refocil·li del teleespectadors amb llicència?

Enforcement. Paraula difícil de traduir (execució, aplicació, compliment de la llei; un policia és un Law Enforcement Officer). Omnipresent a un país on, malgrat el duríssim liberalisme econòmic, la vida en comunitat està reglamentada mil·limètricament. Cartells arreu indicant què es pot i què no es pot fer: banned, forbidden, not allowed, prohibited, outlawed, proscribed, illegal, unlawful, unauthorized, not permitted, restricted, constrained, ... Tanmateix, aquí sempre saps de quin mal moriràs. Uns trets ens treuen de l’embadaliment. Què estan fent a la tele, Bernat? Fort Apache. Canvia el canal: en Clint Eastwood a Sense Perdó. Un altre: Dr. Who. L'Stephen Fry, en Postman Pat, la BBC1, 2, 3, 4, BBC News, ... Aquesta llicència paga la pena.

Comunicacions tallades

Tenim una cobertura de mòbil (i d'Internet Nowhere) digna del desert del Txad. Els d’Orange deuen ser tots a les marxes de la seva ordre homònima a Irlanda de Nord, perquè aquí no anava res. Ahir ens van deixar tot el matí sense telèfon. De fet, el servei és tan deficient que ens va costar adonar-nos en. Tanmateix, aprofitant que la Maite era al centre, amb les tres criatures a coll, hi va passar per informar-se. “El vent, senyora, n’hi ha encara per una estona”, digueren. “Això al meu país no m’ha passat mai” es va despatxar amb superioritat la super-mummy. "Per menys d'això hem posat un milió i mig de persones al carrer".

Avui ha estat la culminació de la nostra adaptació. Ens hem atrevit amb el jardí. Hem descobert que a la caseta del fons (la shed) hi havia ... un tallagespa elèctric. Mans a l'obra, tota la família gardening sense incidències ni ferits greus fins que, en un arravatament horticultural, algú ha podat ... el cable de l'antena.

Per asserenar-nos una mica hem anat a fer un vol al parc de darrera de casa. Hi ha hectàrees de sobra, fins i tot per a uns curiosos homes vestits de blanc que duien tota la tarda practicant un joc indesxifrable. De moment diria que guanya l’equip que buidamés cistelles de pic-nic i ampolles de Tanqueray tot veient com es llencen la pilota. Caldrà analitzar-ho amb més deteniment.