Un dels trets característics d’Anglaterra és la visible presència de hindús, pakistanesos, sihks i altres gents provinent del subcontinent indi, herència del passat colonial. Comercialment molt actius, segurament el restaurant anglès per excel·lència és l’ hindú i el títol de plat nacional en mans del fish and cheeps està seriosament amenaçat pel tikka masala, un pollastre amb iogurt inventat, diuen, a Glasgow.
Els newsagents, botiguetes invariablement regits per dependents de pell fosca, cabell implacablement negres i bigotis prominents, és una altre pilar nacional en mans asiàtiques. En petits espais s’apilen una varietat inimaginable de diaris, llet, aliments de primera i tercera necessitat i altres mercaderies. Són imprescindibles per a la supervivència de mandrosos i desmemoriats que, en obrir la nevera o el rebost s’enfronten, de fit a fit, amb el no res. Sempre trobaran un newsagent a la cantonada, obert a hores britànicament intempestives, que els permetrà sortir de l’atzucac.
El del nostre barri és més que un newsagent. De dimensions considerables, s’hi pot trobar de tot, des de joguets fins a menjar per gossos, passant per alcohol, material escolar, vídeos o loteria. Fins i tot hi ha ... una agència de correus. Sempre obert i atès per un estol rotatiu de joves hindús. Malgrat que formen part de moll de l’ós de la cultura britànica, mantenen la seva llengua i bona part dels seus costums.
L’altre dia vaig anar-hi amb tota la canalla. En la majoria de comerços, en lloc de gaudir del xivarri mediterrani, ens reben amb una mirada freda i displicent tipus what about a vasectomy? A la botiga del barri va ser diferent. Se’ls van mirar amb pausada curiositat i, en anar a pagar, van fer-me la pregunta de rigor (tots tres són teus?). Normalment a Catalunya solen fer un esbufeg, acompanyat amb un “Deu-n’hi do”, sinònim de pobre-desgraciat-inconscient. Aquí, en canvi, el noi em va regalar el seu millor somriure indostànic per dir-me: Three chindren! You are a lucky man! Són uns altres valors ... and yes, I am.
