Fighting for bulls

Els toros mai ens han interessat. Els nostres records són en el blanc i negre, com la TV de la nostra infantesa.  Es limiten a la profunda frustració que produïa la suspensió inesperada de la programació infantil per donar una corrida. La mateixa que sentíem quan ens feien empassar el partit de baloncesto del Madrid de cada dimecres, les  processons de Setmana Santa o els tres dies de música de cambra quan el Caudillo va deixar sense feina a l’equipo medico habitual.  També xipolleja pels nostres subconscient la punyalada que un subaltern va etzibar amb traïdoria a una pobra bèstia que moribundejava tossudament després d’uns quants descabellos maldestres. Poca cosa més: alguna cabriola de El Cordobès i la mirada diòptrica de la Mariví Romero, la hieràtica locutora del programa setmanal de toros, coetània i antítesi televisiva d’una joveníssima Mercedes Milà que, en aquell temps,  papallonejava pertorbadorament pel  Mundial de Motos. Tanmateix, les destroces neuronals que ens produïa tot allò no eren superiors a les de programes infantils com La casa del reloj. De més grans, fiblonejats per la passió per la història, van descobrir  els usos que l’Espanya negra donava a les places per amortitzar-les entre corrida i corrida. Així, l’agost de 1936, centenars de republicans varen ser estabulats i assassinats a la Plaza de Toros de Badajoz, alguns d’ells amb els propis estris de martiri destinats normalment al braus. 

                 

Quan es va iniciar tota la polèmica de la possible prohibició dels toros a Catalunya, ens va entrar la profunda  mandra i avorriment que provoquen les gallinàcies maniobres de la nostre classe política.  Al nostre país només era qüestió d’esperar que l’espectacle acabés de morir en una plaça òrfena de públic, ofegat en la seva pròpia caspa i en la sang dels toros. Fins i tot, quan  ens va arribar el soroll mediàtic de tot plegat, ens vàrem arreglar d’estar tant lluny. Greu error. Al Regne Unit la notícia ha merescut una atenció DESCOMUNAL. Segurament la més amplia (esports a banda) des que li van buidar un ull a l’almirall Nelson quan tornava de comprar tabac a Gibraltar. Tots els diaris en van plens, dedicant-li pàgines senceres, amb interpretacions per a tots el gustos. Tots coincideixen, però,  en el profund sentit polític de la decisió. La crònica més fastigosament tendenciosa (com de costum) és la de The Economist. Sembla mentida que una de les revistes més prestigioses de món tingui la  corresponsalia a Madrid a la cova  del costat de la d’El Mundo. En contrast, The Guardian (gran diari) ha publicat avui mateix, un lúcid article de Tom Coibin (A sweet revenge for Catalonia), de lectura imprescindible. En definitiva, ens agradi o no, ha estat la decisió més transcendental que ha a pres mai el nostre Parlament de butxaca. Veure’m quan tardaran, els nostres polítics o els del  Tendido Constitucional, en posar aigua al vi.