dimarts, 24 d’agost del 2010

Un dia a les regates

Aquest és un país de rius i canals. Foren les artèries que durant segles van nodrir la seva indústria. Avui ja no tenen gaire interès econòmic però segueixen resseguint el paisatge, crivellant pobles i ciutats. La vila d’Oxford va créixer al voltant de la llera dels rius que la travessen. El Thames (sí, el de la productora d’Un hombre en casa) és l’eix de la ciutat. Recórrer en bicicleta el passeig fluvial, entre encluses, barcasses i pescadors de canya (descomunals, per cert, les canyes) va ser una experiència memorable: especialment per a la Queralt, en el seu baptisme de foc ciclístic. Amb decisió es va llençar camí avall, lliscant funanbulísticament pels caires dels canals mentre esquivava vianants, ciclistes i bòvids. Debades, el seus pares ens vam desganyitar tot el camí pedalant al seu darrera,  prevenint-la de perills i desgràcies, amb la temença d’una immersió que, contra pronòstic, no es va arribar a produir.


Quan, sans i estalvis, ja gairebé havíem arribat al nostre destí, una remor ens va fer aturar. Eren ... les regates. No la tradicional Oxford-Cambridge, òbviament, sinó una modesta competició local. La fressa dels rems gratant el riu, les batzegades de les barques al ritme dels timoners, els Hurray! entre esbufegs de les tripulacions en arribar, la cridòria del públic ...  Pagava la pena veure com els més petits s’iniciaven  en l’art del supporting, imitant pares i germans. Captivats, ens vàrem quedar a dinar just a l’arribada per gaudir del profund sentit de l’esport dels britànics. 

Una niciesa final va servir per arrodonir el dia. A punt d’acabar la jornada, una parelleta (interracial, per a més correcció política) remuntava embadalida el riu en una petita motora i no va veure el rètol que els advertia de les regates. Un marshall, apostat en previsió de problemes d’aquesta mena, els anava cridant stops, embolcallats de pleases. Els enamorats, però, no se n’adonaven i s’anaven internant en el camp de regates, just quan estava arribant una cursa. Malgrat anar armat d’un megàfon, el comissari no va alçar més la veu ni va alterar el to. Ningú, però, va arrabassar-li l’altaveu per expel·lir un You, bloody bastards! que hauria posat fi a l’incident.  Perseverant, com el telegrafista del Titànic, va seguir amb la seva lletania fins que les tones de politeness van acabar fent efecte, la parella va sortir de l’encantament  i va corregir el seu rumb.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Do de llengües




En aquesta família tots han nascut amb un do natural per als idiomes.  La Queratl (five years old), espontàniament, li deia a la veïneta “ Stop, PLEASE!”, quan aquesta intentava esbotzar la tanca que separa els dos patis (la crònica dels veins, encara que merecuda, l’aparquem, al menys de moment,  per raons humanitàries). L’Agnès (ten years) està llegint Crespuscle en anglès. Així ha aconseguit que li deixessin llegir el llibre tan anhelat d’una vegada. En Bernat (twelve years) departia amb naturalitat l’altra dia amb el metge, durant un visita sense més importància. A la Maite, només els nadius fonèticament més dotats li detecten un lleuger deix. L’ovella negra és en David,  que té el mèrit de no-mig- parlar cinc llengües i de mal llegir-ne set. Al Café de Ciències Socials una gernació l’espera per gaudir de l’espectacle que ofereix quan intenta respondre a les emboscades que li prepara l’encarregada en forma de preguntes sobre canvis imprevistos en el plat del dia.  Serveixi, però, com ilustració dels seus embolics  aquesta petita joia extreta del gmail. Val a dir que la mentalitat oriental de l’ interlocutor hi ajuda una miqueta.

Hello, I've just seen your ad on Gumtree and I'm interested in your bike. When can we meet?
Thank you.
Maite (David, en realitat, que concertava la trobada en nom de la Maite; el corrector del Word i el Gmail fan que les frasses siguin mínimamente presentables)
------------------------------------------------------------------
Hi Maite
Can you come here?
(..)
I'm free tomorrow (Wednesday) between 2-5pm or Thursday 5pm onwards, thanks
Jiehong
-----------------------------------------------------------------
Hi, Jiehong, 
Ok. I'll be there next Thursday at 6 pm. Thank you.
Maite [David]
-----------------------------------------------------------------
Hi Maite
I'm afraid that I meant this Thursday (tomorrow) not next Thursday. I will be moving to Shanghai next week so need to sell the bike ASAP.
Jiehong
------------------------------------------------------------------
Sorry, Jiehong. You are right. I have understood correctly but probably I have not expressed it properly. See you this Thursday (i.e. tomorrow) at 6 pm.
Maite [David]

Fighting for bulls (i II)

Com era d'esperar, no ens han publicat la carta a The Economist

Dear Editor,

Although I am a regular reader of The Economist, if its news is as trustworthy as the information that recently appears about Catalonia in this magazine, I will have to look for another one to have a real idea about what is happening in the world. The correspondent of the Economist in Spain (or should we say in Madrid?) perhaps spends the afternoons enjoying with his amigos the wild event of the corridas in the Plaza de Las Ventas. I cannot imagine any other reason why he only presents the partisan view of the toros-lobby and he omits that the majority of the Catalan people (and even probably of the Spanish people) are against this inhuman activity not due to nationalistic reasons but due to respect for animals and an elementary sense of dignity. I do not know if a lot of people in the UK desire to appear proudly before the world as the country of fox hunting, but in our case we don’t like to be assimilated with the anachronism of a cruel event that on the other hand was near extinction in Catalonia. If someone wishes to enjoy this bloody fiesta, he can try to organize a public sacrifice of fighting bulls in any park of, for instance, Oxford, Karlsruhe or Upsala. Surely he will end up doing time in a cell of the county gaol and reflecting on the level of tolerance of the civilized peoples.

Sincerely, 

dilluns, 2 d’agost del 2010

Fighting for bulls

Els toros mai ens han interessat. Els nostres records són en el blanc i negre, com la TV de la nostra infantesa.  Es limiten a la profunda frustració que produïa la suspensió inesperada de la programació infantil per donar una corrida. La mateixa que sentíem quan ens feien empassar el partit de baloncesto del Madrid de cada dimecres, les  processons de Setmana Santa o els tres dies de música de cambra quan el Caudillo va deixar sense feina a l’equipo medico habitual.  També xipolleja pels nostres subconscient la punyalada que un subaltern va etzibar amb traïdoria a una pobra bèstia que moribundejava tossudament després d’uns quants descabellos maldestres. Poca cosa més: alguna cabriola de El Cordobès i la mirada diòptrica de la Mariví Romero, la hieràtica locutora del programa setmanal de toros, coetània i antítesi televisiva d’una joveníssima Mercedes Milà que, en aquell temps,  papallonejava pertorbadorament pel  Mundial de Motos. Tanmateix, les destroces neuronals que ens produïa tot allò no eren superiors a les de programes infantils com La casa del reloj. De més grans, fiblonejats per la passió per la història, van descobrir  els usos que l’Espanya negra donava a les places per amortitzar-les entre corrida i corrida. Així, l’agost de 1936, centenars de republicans varen ser estabulats i assassinats a la Plaza de Toros de Badajoz, alguns d’ells amb els propis estris de martiri destinats normalment al braus. 
                 
Quan es va iniciar tota la polèmica de la possible prohibició dels toros a Catalunya, ens va entrar la profunda  mandra i avorriment que provoquen les gallinàcies maniobres de la nostre classe política.  Al nostre país només era qüestió d’esperar que l’espectacle acabés de morir en una plaça òrfena de públic, ofegat en la seva pròpia caspa i en la sang dels toros. Fins i tot, quan  ens va arribar el soroll mediàtic de tot plegat, ens vàrem arreglar d’estar tant lluny. Greu error. Al Regne Unit la notícia ha merescut una atenció DESCOMUNAL. Segurament la més amplia (esports a banda) des que li van buidar un ull a l’almirall Nelson quan tornava de comprar tabac a Gibraltar. Tots els diaris en van plens, dedicant-li pàgines senceres, amb interpretacions per a tots el gustos. Tots coincideixen, però,  en el profund sentit polític de la decisió. La crònica més fastigosament tendenciosa (com de costum) és la de The Economist. Sembla mentida que una de les revistes més prestigioses de món tingui la  corresponsalia a Madrid a la cova  del costat de la d’El Mundo. En contrast, The Guardian (gran diari) ha publicat avui mateix, un lúcid article de Tom Coibin (A sweet revenge for Catalonia), de lectura imprescindible. En definitiva, ens agradi o no, ha estat la decisió més transcendental que ha a pres mai el nostre Parlament de butxaca. Veure’m quan tardaran, els nostres polítics o els del  Tendido Constitucional, en posar aigua al vi.