Un dia a les regates

Aquest és un país de rius i canals. Foren les artèries que durant segles van nodrir la seva indústria. Avui ja no tenen gaire interès econòmic però segueixen resseguint el paisatge, crivellant pobles i ciutats. La vila d’Oxford va créixer al voltant de la llera dels rius que la travessen. El Thames (sí, el de la productora d’Un hombre en casa) és l’eix de la ciutat. Recórrer en bicicleta el passeig fluvial, entre encluses, barcasses i pescadors de canya (descomunals, per cert, les canyes) va ser una experiència memorable: especialment per a la Queralt, en el seu baptisme de foc ciclístic. Amb decisió es va llençar camí avall, lliscant funanbulísticament pels caires dels canals mentre esquivava vianants, ciclistes i bòvids. Debades, el seus pares ens vam desganyitar tot el camí pedalant al seu darrera,  prevenint-la de perills i desgràcies, amb la temença d’una immersió que, contra pronòstic, no es va arribar a produir.


Quan, sans i estalvis, ja gairebé havíem arribat al nostre destí, una remor ens va fer aturar. Eren ... les regates. No la tradicional Oxford-Cambridge, òbviament, sinó una modesta competició local. La fressa dels rems gratant el riu, les batzegades de les barques al ritme dels timoners, els Hurray! entre esbufegs de les tripulacions en arribar, la cridòria del públic ...  Pagava la pena veure com els més petits s’iniciaven  en l’art del supporting, imitant pares i germans. Captivats, ens vàrem quedar a dinar just a l’arribada per gaudir del profund sentit de l’esport dels britànics. 

Una niciesa final va servir per arrodonir el dia. A punt d’acabar la jornada, una parelleta (interracial, per a més correcció política) remuntava embadalida el riu en una petita motora i no va veure el rètol que els advertia de les regates. Un marshall, apostat en previsió de problemes d’aquesta mena, els anava cridant stops, embolcallats de pleases. Els enamorats, però, no se n’adonaven i s’anaven internant en el camp de regates, just quan estava arribant una cursa. Malgrat anar armat d’un megàfon, el comissari no va alçar més la veu ni va alterar el to. Ningú, però, va arrabassar-li l’altaveu per expel·lir un You, bloody bastards! que hauria posat fi a l’incident.  Perseverant, com el telegrafista del Titànic, va seguir amb la seva lletania fins que les tones de politeness van acabar fent efecte, la parella va sortir de l’encantament  i va corregir el seu rumb.